Exposició interessant a Sabadell

Ahir, tot passejant pel centre de Sabadell sense pretendre trobar gaire més a fer que passar fred estirant les cames, vam trobar aquesta exposició oberta:

http://www.obrasocialcaixasabadell.org/etsunic/


Resulta que l'Obra Social de la Caixa Sabadell ha organitzat una exposició sobre la BIOMETRIA elaborada per la Cité des Sciences et de la Industrie de Paris (La Vilette).

I què és la biometria? doncs és una mica el CSI i les seves tècniques. En realitat és la branca de la biologia que estudia els fenòmens quantitatius en els éssers vius (definició del DIEC).

I això què vol dir? doncs que estudia l'individu i les relacions matemàtiques que d'ell se'n poden derivar amb la finalitat de fixar paràmetres que ens permetin assegurar que un individu donat és únic i irrepetible.
Això es tradueix en l'estudi de les empremtes dactilars, els escànners de retina, l'estudi morfològic i moltes altres tècniques que permeten avui dia, que un individu accedeixi al seu compte corrent només mirant un lector de retina, o accedeix a la seva oficina sense clau, només utilitzant el dit índex.




L'exposició és molt interactiva i entretinguda. Té un caràcter força divulgatiu d'aquesta branca científica.
En entrar et pots registrar com a visitant amb un pseudònim, de manera que tota la resta de softwares i aplicatius que aniràs trobant al llarg de la visita et reconeixeran mitjançant la teva empremta o fotografia. Al final de l'exposició pots esborrar les teves dades que, en qualsevol cas, són eliminades aquella mateixa nit.

Horaris:
Dilluns a divendres de 17 a 21h.

Dissabtes, diumenges i festius d’11 a 14 i de 17 a 21h.

Lloc i contacte:
Obra Social Caixa Sabadell C/ d’en Font, 25 (al costat de la plaça del Mercat Central)
Tel. 902 33 55 66


Certament recomanable!

Ptons

uuuuhhhh..

Avui he descobert una nova opció de la meva càmera web i del software linux vinculat. I ja en veieu els resultats.
Molen, no?

Em recorda aquells llapis de colors que tenien la mina de 4 o 5 colors diferents alhora.
O també uns treballs que feia de petita a plàstica. Es veu que s'anomenen pintura a doble fons: pintem una cartolina blanca amb llapis de colors de manera que no quedi cap forat blanc. A sobre hi fem una capa de dacs negre i finalment, amb un escuradents tracem un dibuix sobre els dacs negres. L'escuradents retira la capa de dacs i es veu el fons de colors. Més o menys com a la foto.

Ptons

Caçadors de bolets!.

El cap de setmana passat vam fer honor a la tardor i vam sortir a caçar bolets.
De l'any passat ja tenim un mestre boletaire que ens porta als racons que ell coneix i ens explica què podem collir i què no. Aquest any vam repetir, el mateix lloc però amb més èxit.
El més divertit és que quan circulàvem pel camí d'accés al bosc anàvem trobant un munt de cotxes aparcats i pensàvem: això serà la Rambla... Fins i tot al lloc on vam deixar el cotxe hi havia una colla d'homes que ja duien el cistell ben ple i estaven esmorzant tranquilament. Eren les 10:30h (som uns domingueros, però vam dinar de meravella amb el que vam collir!).
Ens van dir que n'havien deixat alguns i que hi havia moltes llenegues (llàstima que cap de nosaltres sabia quin aspecte tenia una llenega...).



De seguida vam trobar els primers bolets coneguts i comestibles. És una zona on típicament s'hi troben camagrocs, i l'any passat ja en vam collir un cistell ben ple. De fet, n'hi ha tants que no cal caminar gens per collir-los. Com diu la Laura: "poses el cul en un lloc i en culls uns quants. Bellugues el cul una mica i en tornes a collir". Depèn de per on camines els trepitges de tants que n'hi ha.
I amb un cop de sort, de sobte vaig veure un bolet força gros i familiar. El vaig collir i el vaig ensenyar al nostre mestre. La seva resposta va ser una cosa com ara això: "cabrona! és un rovelló!!"
I us ben asseguro que era gros! i semblava sa! mmm... A partir d'aquell moment els camagrocs van passar a un segon pla i em vaig dedicar a buscar rovellons a sota les herbes al peu dels pins. I així anar fent, en vaig collir uns 7 o 8. De fet, fins i tot l'Àlex i la Laura en van trobar un cada un. En Joan... pobret...

Aquí teniu la prova del que us explico:



Després, cap a casa a dinar hi falta gent. Mentre uns netegen els bolets els altres preparen les verdures i l'arròs.




Val a dir que estava tot boníssim: l'arròs amb verduretes i camagrocs, i els rovellons fregidets amb all i julivert.
De fet, de tanta gana que teníem ens vam oblidar de fer una foto al tiberi ja cuinat...

Avui, després de la visita dels meus pares i dels meus sogres per endur-se uns quants camagrocs, encara me'n queden forces a la nevera. Imagineu-vos si n'hi havia!!

Ptons

Estreno logo!

Segurament no us hi heu fixat, però a partir d'avui, si mireu al costat de la barra d'adreçes del vostre navegador, quan entreu al meu blog veureu aquesta imatge en petit:


I per què aquesta? doncs perquè crea bon rollo, és alegra i porta bons records.

I em direu, com mola! com ho has fet això??

Doncs he recuperat un antic article de l'Aleix al seu blog en què explicava com posar un FAVICON (icona per la web) al nostre blog. Val a dir que he hagut de complementar les seves explicacions amb un parell de coses i fer el mètode assaig-error unes quantes vegades.
Per això us copiaré aquí exactament el que he fet perquè quedi així.

He anat a la web de FAVICON FROM PICS i he pujat la imatge des del meu ordinador. Clickant a GENERATE FAVICON.ICO et genera 2 arxius. Un d'ells és el Favicon tal qual el veieu ara, i l'altre és la imatge amb animació.
Està molt bé perquè te'ls deixa previsualitzar com si fos la teva web, així veus si la imatge que has pujat queda bé o no.
He descarregat l'arxiu de la imatge sola i m'ha guardat a l'escriptori un arxiu .zip
Allà hi havia les instruccions (readme) i l'arxiu de la imatge: favicon.ico

Fins aquí, tot tal com l'Aleix deia.
Però ara se'm presentava el problema de penjar aquesta imatge en algun servidor web des d'on el Blogger la pugués agafar per posar-la com a la meva icona personal.

Després de moltes proves, m'he decidit per penjar-la a un host d'imatges gratuit anomenat: 1Pixelhost. He triat aquest perquè un cop penjada la imatge et dóna una col·lecció de links de diferents formats per si vols linkar la imatge a un web, posar-la al codi html, etc etc...
Jo he fet servir el primer link DIRECT LINK per fer el següent.

Entrant al format del Blog, a l'opció de modificar el codi HTML, he copiat aquest text

<link href='POSEU-HI EL DIRECT LINK DE LA IMATGE' rel='shortcut icon'/>

just ABANS (si ho fas després no funciona) de la línia:

<title><data:blog.pageTitle/></title>

Tot plegat queda dins l'etiqueta <head> </head>



I ja està!


Ja em direu si us agrada!

Ptons

l'última imatge del post anterior era de...

Després d'haver creat expectació us revelaré que l'última imatge del darrer post, com alguns ja sabíeu, era de...

LE MONT SAINT MICHEL


Si senyor! La mítica muntanya marítima accessible només amb marees baixes a través d'una extensa platja de la Bretanya.
Per aquells que encara no l'hagueu visitat us diré que avui en dia l'asfalt i els avenços constructius han permès crear una passarel·la que hi permet l'accés independentment de la marea. Hi ha grans pàrkings al voltant, alguns dels quals és cert que s'inunden amb les crescudes de les marees, però sempre trobareu algun lloc per deixar el vehicle (pagant, és clar).
És una de les últimes "poblacions" que trobareu a la costa de Normadia i just abans d'entrar a la Costa de la Bretanya.

De Bretanya us destacaré, d'una banda la Côte Eméraude (Costa d'Esmeralda) que porta aquest nom pel color de les seves aigües. Al final d'aquesta costa, cap a l'oest, hi ha Saint-Malo, una ciutat fortificada reconstruïda íntegrament després de la seva destrucció pels bombardejos americans de la 2a GM. De tant "nova" que està, sembla de mentida i tot!
A nosaltres el que més ens va agradar fou la seva platja, que vam veure amb la marea baixa, la qual cosa ens va fer entendre encara més perquè els pintors impressionistes eren fanàtics dels paisatges de platja. Jutgeu-ho vosaltres mateixos:


I per altra banda, la costa de Granit Rosa, espectacular per les pedres del mineral que hi dóna el nom. Té un relleu tipus Costa Brava però el clima i el sòl no són ni de bon tros els mateixos :)


Aquesta foto és simplement una curiositat. Volia que veiéssiu què passa amb els vaixells amarrats a port quan baixa la marea. Fixeu-vos que queden literalment clavats a la sorra!


I per si algú desconeixia la passió francesa per la Nutella (infinitament millor que la Nocilla) aquí teniu una prova gràfica del fet. Això és un rebost i la resta són tonteries!


Creuant la península bretona de Nord a Sud, arribem a Carnac. Segurament us sonarà el seu nom, ja sigui perquè ahir hi van detenir dos dirigents d'ETA, o perquè és un dels principals punts on es concentren una gran quantitat de monuments megalítics (dòlmens, menhirs, aliniaments).
Perquè veieu que l'Obèlix va existir i va deixar petjada:


I això són els aliniaments, milers i milers de menhirs de totes les mides i formes aliniats en un total de més de 5 km dividits en 3 zones. Espectacular! Avui dia estan tancats per propiciar la regeneració de la flora que els envolta, i només es poden veure des de fora, amb un passeig a peu o en trenet, o bé enfilat en aquesta torre.


D'allà, ja baixant per la costa Oest i Atlàntica vam fer una aturada a La Rochelle. Poble típicament pescador on vam menjar un dels millors dinars i àpats del viatge. Concretament aquí:


Un xiringuito al port marítim on feien tapes de musclos a la papillote, sardines, gambes, llagostins, ostres, navalles, etc. per preus de 6 a 10€. I frescos del dia! deliciós...

La següent parada fou Bordeaux ciutat. Jo tenia un record molt distorsionat d'aquesta ciutat de quan era petita. Recordava una ciutat amb els cartells dels noms dels carrers molt amunt i sense fonts ni papereres.
Però va resultar ser un petit París. Edificis tots del mateix estil, places encantadores, espais grans i la millor sorpresa de la tarda: LE MIROIR D'EAU (el mirall d'aigua)


Per uns petits orificis, tot d'una, comença a sortir aigua vaporitzada, molta aigua vaporitzada, fins formar una mena de boira. Els nens i les nenes, els pares i les mares, i tothom qui hi passa, embogeix i es descalça per córrer per aquesta superfície llisa, fosca i humida.


Després l'aigua deixa de sortir una estona i tot el terra queda brillant i reflecteix els edificis i la gent. Finalment, per tancar el cicle, l'aigua torna a brollar per uns altres orficis i va omplint molt sutilment el mirall amb 2 dits d'aigua. La gent embogeix de nou i córrer arrossegant els peus nuus i esquitxant davant seu.
Un gran invent, un parc infantil (i no tant) fantàstic.

I ja per acabar l'última visita espectacular del viatge:


Una duna???????? a França????????


Doncs sí. La Costa d'Aquitania no té massa secret, relleu pla, platges de sorra blanca i llargues i poc més. A part de la Duna de Pilat. Una duna de formació natural a causa d'un gran banc de sorra oceànica situat molt a prop i que els diferents fenòmens naturals han anat portant fins aquí. Fa uns 100 m d'alçada i uns 2,7 km de longitud. Per pujar-hi s'han habilitat unes escales a la sorra, i per baixar el millor és fer-ho corrent pendent avall!
La duna continua en moviment i cada any guanya uns 3 o 4 metres a la pineda que té just darrere.

No em direu que França no dóna de sí, oi?

Ptons

més cròniques del viatge

Aquests dies he estat triant les fotos de les vacances (fins ara no havia tingut temps de fer-ho, i de fet encara falten els mils de fotos d'en Joan...) i m'han vingut moltes ganes de penjar-ne algunes aquí per ensenyar-vos alguna de les coses més interessants que hem vist.

Per començar us diré que a Bèlgica és relativament senzill trobar un carrer o una plaça amb el meu nom, la qual cosa em fa molta gràcia ja que, al nostre país no se'n veuen gaires!
Per això vaig anar a veure totes les places i carrers que vaig poder amb el meu nom, i aquí us deixo un testimoni que això que us explico no és inventat.


Es tracta d'un petit poble a la frontera entre Bèlgica i França, una mica a l'interior, gairebé tocant a Lille, anomenat TOURNAI.
Val a dir que la plaça no tenia res més d'especial a part del nom ;)

Des d'allà vam fer uns quants km cap al nord de França (sense arribar al Pas-de-Calais) fins un poble anomenat Cassel. No us n'ensenyo cap fotografia, simplement us diré que és curiós perquè es troba damunt d'un turó i és el primer turó que hi ha després de tota la plana de Bèlgica, de manera que des del seu mirador es veu tot el país. És espectacular!
Ah! per cert, si hi voleu dinar, atureu-vos al restaurant més "cutre" de la plaça principal, s'hi menja de meravella. Nosaltres vam entrar per la porta seduits per una olor de no sabíem què i ho vam demanar. Després va resultar ser carn acompanyada de cebeta fregideta, mmm... deliciós! i per quatre duros!

La següent gran visita fou això, segurament ho heu vist abans:


És una de les dues "falaises" (penyasegats) que limiten Étretat, una població turística gràcies al relleu espectacular que l'envolta, la Falaise d'Aval. S'hi pot pujar a peu per unes escales, no es triga gaire i les vistes són espectaculars. Sempre havia volgut veure uns penyasegats tan verticals com aquests.

Uns dies després, i uns quants km enllà, vam fer la ruta que et porta per tots els poblets costaners de les platges del Desembarcament de Normandia. Això és el que volia mostrar-vos.


Aquesta és Omaha Beach, on es va fer un dels desembarcaments simultanis de les tropes aliades, americanes, canadenques i angleses, a Normandia.
La fila d'objectes negres que veieu sobre la sorra són restes del port provisional que van haver d'idear i muntar els aliats per poder desembarcar en aquest indret.
I el penyasegat del final era un dels punts de control estratègics dels alemanys, imagineu-vos les vistes des d'allà dalt...
Doncs per dalt era així:


Aquesta vista és d'un d'aquests penyasegats de control dels alemanys, "La Pointe du Hoc". Si us hi fixeu es veuen uns grans sots, avui dia coberts d'herba, que no són més que els espectaculars forats que feien les bombes que van llençar els aliats des dels seus avions per aconseguir fer retirar els alemanys d'aquesta posició. I és que mentre els bombarders atacaven els alemanys, un grup de 255 soldats aliats s'enfilava, escalava, per les escarpades parets del penyasegat des de la platja (30 m d'alçada), sense més útils que unes cordes, unes escales i poc més. En 5 minuts van arribar a dalt i van prendre el control de la "Pointe du Hoc". Només 90 d'aquests soldats van arribar sans i estalvis a dalt, la resta van morir o van resultar ferits.

No lluny d'allà hi havia un dels molts cementiris destinats als soldats aliats morts aquells dies. Això és només una minúscula mostra de la gran extensió de terreny que ocupa el cementiri dels soldats americans, cadascun dels quals té la seva creu, cristiana o jueva, i el seu nom i data de naixement i mort. Fins i tot els cossos no identificats tenen la seva amb un missatge que recorda la seva participació a l'assalt.


Són d'aquelles coses que s'han de visitar un cop a la vida per prendre consciència del significat de les xifres que ens diuen que milers i milers de persones van lluitar, patir i morir en aquesta guerra. Fins que no veus la immensitat d'aquests territoris destinats a cementiris, o la mida dels forats de les bomes, no entens el significat de totes les dades que et donen.
I és irònic, si voleu, veure com avui els nens petits juguen i corren per entre els forats de les bombes, s'amagaven dins els búnquers o jugaven sobre les roderes per on circulaven els canons.


I això és perquè aneu fent boca i mireu d'endevinar de quin indret es tracta. Què és el que veieu al fons de la imatge?


Ptons

BODORRIOS

Aquest darrer mig any he anat a dos bodorrios diferents després de molts anys sense anar-hi.
Això ha fet que hagi hagut d'anar de compres perquè el meu repertori de roba de mudar era més aviat escàs. I he tingut cada maldecap per trobar alguna cosa que m'agradés...

Per una banda s'ha casat un company de feina d'en Joan amb una boda d'aquelles multitudinàries de pel·lícula americana.
Per l'altra banda s'ha casat la germana d'en Joan, els meus cunyats, tot just fa unes dues setmanes. Aquest casament fou més petit i més familiar, tot i que amb la tonteria hi havia força gent.

Tot plegat perquè mira, em venia de gust penjar un parell de fotos de nosaltres vestits com toca per a aquestes ocasions.




Ptons

DANSES, PER FI!!!!!

Per fi puc anunciar que TORNEM A TENIR DANSES A LA PLAÇA DEL REI!!!!
Després d'un estiu de sequera, i vacances merescudes als músics benevolents que ens animen les vesprades dels divendres, els meus peus ja van sols per casa i sense necessitat de música, tal és l'avidesa que tinc per tornar a ballar!

Per això, us recordo que d'ara endavant, fins abans de Nadal (què poc que dura...) els divendres a partir de les 22h, només em podreu trobar si veniu a la Plaça del Rei a ballar :)

Comencem aquest 2 d'octubre!! visca visca!!!! ai mareta quines ganes ja...

Ptons

Vacances... on sou??

Després de molts dies d'haver-ho anunciat, per fi he pogut connectar-me una estona des de casa i penjar quatre coses sobre les ja tan llunyanes vacances d'estiu.

D'entrada ja sabeu que marxem de viatge amb la nostra super furgoneta, i la novetat d'aquest estiu és que jo també l'he poguda conduir! No és trivial fer-ho, estàs assegut molt amunt, la direcció és insistida, el canvi només té 4 marxes i la palanca de canvi és llarga i primar que sembla que s'hagi de trencar. Els retrovisors són petits i no tenen vidres convexos de manera que no amplien el camp de visió, els pedals surten del terra enlloc d'estar "penjats", això fa que per canviar de pedal hagis d'aixecar la cama per canviar el peu de lloc, buf!!!

Però té molts més avantatges que desaventatges. Podem dormir-hi, menjar, cuinar, no ens toca gaire el sol perquè el vidre és molt vertical (la qual cosa el converteix en mortífer i cementiri d'insectes de tota mena) , ens podem dutxar, podem aparcar on vulguem... és fabulós!




La primera parada fou París, després de gairebé 2 anys hi he tornat! i només per perdre'ns-hi sense haver de visitar res en concret... Què us en puc explicar, ja ho sabeu tot!


D'allà vam seguir cap a Bèlgica, amb la intenció de visitar uns amics que finalment no vam poder veure.
A Brussel·les vaig trobar aquest noi que per situar-se en el mapa, va decidir que el millor que podia fer era seure una estona, i a falta de cadires, bones són les motxilles!!
Per cert, Brussel·les no és precisament bonica, només té una placeta i un parell de carrerons...


A Brugge, ciutat mooolt recomanable, similar a Amsterdam en estructura, canals, casetes de maó vist, zero cotxes, molts turistes,... i gent netejant la casa, i en concret, els vidres de les finestres. He de dir que ho feia des d'un 1r o 2n pis, a casa ma mare això seria potser un pèl perillós...


I la veritat és que el temps ens ha respectat força, tant que hem hagut d'inventar mètodes com aquest per protegir-nos del Llorenç que ens escalfava el cap dia a dia. És original oi? tot plegat va venir perquè el mosquetó ens seriva per penjar el barret del cinturó quan no fa falta. Però a grans problemes, grans remeis i nous usos!



I a veure si aviat puc penjar alguna cosa més. M'ho apunto per no oblidar-me'n!

Ptons

ja som aquí!

Hola hola hola!!

ja hem tornat del super viatget, (no patiu, en breu tindreu fotos fetes amb la meva súper càmera nova) i malhauradament tornem a ser a la feina.
Aviat tornaré a penjar un post amb fotos i resum de les vacances i reactivaré el blog dels professors.

Avui aniré a comprar-me una nova agenda per apuntar les coses importants i ja podré començar la vida laboral i rutinària com pertoca :)

Esperem tenir més sort en els aspectes laborals aquest nou curs!!

Ptons